Avui #Diamundialdelteatre recuperem a Lillian Hellman i la seva obra “Tiempo de canallas”. Excel·lent aproximació a la caça de bruixes del Maccarthisme a travès dels ulls d’una dona que ho va viure en primera persona.
El MOMA i Jackson Pollock
A la visita virtual d’avui, la vostra Biblioteca us convida a passejar pels carrers de Nova York i acostar-nos al MOMA de la mà de Jackson Pollock, un dels pares de l’expressionisme abstracte als EEUU. Gaudiu!
Théodore Gericault
Avui la passejada virtual amb els grans mestres ens porta al Louvre de la mà d’un dels referents de la pintura francesa romàntica, Théodore Gericault.
Rouen, 26 de setembre de 1791 — París, 26 de gener de 1824
Residí a París, on fou deixeble de Carle Vernet (1808) i de P.N. Guérin (1810), que professava el neoclassicisme davidià. Influït pel baró Gros, al Salon del 1812 exposà amb èxit el seu Oficial de caçadors (Louvre), fogós exponent del que Guérin qualificà de “pintura d’insensat”. Anà a Itàlia (1816), on l’Académie de France de Roma el decebé, i, novament a París, pintà el Rai de la “Medusa “, que exposà al Salon del 1819 (Louvre) i que E. Delacroix considerà una revelació. Un viatge a Anglaterra (1820) li revelà l’escola anglesa, i pintà el Derby d’Epson (Louvre). En tornar pintà diversos retrats de boigs ( La boja, Muséé de Lyon). Mort prematurament Géricault, Delacroix restà com a cap indiscutible de l’escola romàntica francesa.
Visiteu-lo!
El naixement de Venus
Avui ens acostem als grans mestres de la mà de Sandro Boticelli i el Quattrocento italià. “El naixement de Venus” (1485) un dels cims del període. Segons explica la llegenda, Venus, deessa de l’amor, filla del déu Urà, assassinat pel seu fill Cronos i després llançat al mar. El títol de l’obra no és, per tant, exacte, ja que el quadre no representa el moment del naixement de la deessa, sinó que mostra l’arribada de Venus, sobre una petxina, a la platja d’una de les illes que tradicionalment se li dediquen, com Xipre, Pafos o Citera. La deessa és empesa per la bufera dels déus alats, entre una pluja de flors.
A l’esquerra, apareixen els primers dos personatges de l’obra. Un d’aquests és Zèfir (déu del vent de l’oest); al seu costat, hi ha Cloris (que significa ‘pàl·lid’). És la nimfa de la brisa i esposa de Zèfir a qui els romans van anomenar Flora. També s’ha identificat amb Aura, deessa de la brisa. Zèfir i Cloris, fortament abraçats, simbolitzen la unió de la matèria i l’esperit. Al seu voltant, cauen roses, flors que, segons la llegenda, després es convertiran en éssers.
Detall de Venus
El centre de la composició l’ocupa la dea Venus sobre una petxina que flota en un mar verdós. Té l’actitud d’una Venus púdica: una mà sobre el pit i una altra sobre el sexe. Cobreix amb els cabells llargs i rossos les seves parts íntimes, encara que la llarga cabellera, col·locada a l’entrecuix, acaba recordant el borrissol púbic, la representació del qual estava prohibida. El cabell és un ornament eminentment eròtic; Botticelli el pinta amb llargs arabescos que freguen l’anatomia de la dea amb una delicada carícia. Amb el braç dret, tracta delicadament i gairebé innocentment de tapar-se els pits.
La seva actitud curvilínia continua sent pròpia del gòtic. Ara bé, el contrapposto, amb tot el pes a la cama esquerra i el peu dret una mica endarrerit i lleugerament aixecat, es considera una actitud inspirada en les estàtues antigues, en particular les de l’hel·lenisme. Es representa, tanmateix, el prototip de bellesa botticelliana semblant a la que apareix en La calúmnia d’Apel·les; es creu que en aquesta Venus va poder representar Simonetta Vespucci, glorificada en les Stanze de Poliziano, encara que la qüestió ha quedat oberta. El rostre recorda el de les verges de Botticelli: molt jove, de boca tancada i ulls clars. La seva expressió malenconiosa és impròpia de l’antiguitat, i s’associa més aviat a l’expressió d’una bondat d’arrelam cristià. La pell de Venus és de color marfil, un blanc amb una lleugera tonalitat groguenca i amb ocasionals matisos rosa. Aquesta tonalitat no recorda la pell, no suggereix carn tèbia i flexible, sinó la superfície i la fermesa d’una estàtua.
Des dels temps de la Roma clàssica, no s’havia tornat a representar aquesta dea pagana nua i de tals dimensions: el nu femení, considerat pecaminós en l’art medieval cristià, es recupera en el Renaixement com a símbol d’immaterialisme. Aquesta Venus no representa l’amor carnal o el plaer sensual, sinó que, amb la seva actitud i les seves faccions fines, s’apropa més a l’ideal d’intel·ligència pura o saber suprem. Venus substitueix la Verge, expressant una fascinació cap a la mitologia comuna a molts artistes del Renaixement.[2]
Una de les hores o nimfes que espera la dea a la platja, per cobrir-la amb un mantell vermell amb motius florals, es creu que es tracta, específicament, de la Primavera, l’estació del renéixer. Porta un vestit florit: és blanc i està brodat de blauets. Un cinturó de roses li envolta la cintura, i al coll llueix una elegant garlanda de murta, planta sagrada de Venus i símbol de l’amor etern. Entre els seus peus, floreix una anemona blava.
El paisatge no rep especial interès pel pintor, la qual cosa és una característica de Botticelli, com ell mateix va reconèixer davant de Leonardo da Vinci. Els arbres formen part d’un petit bosc de tarongers en flor, això correspon al sagrat jardí de les Hespèrides en la mitologia grega. No obstant això, els tarongers, el mateix que el llorer, també present, poden entendre’s com a al·lusions a la família Mèdici. Hi destaquen les robes, caracteritzades per tenir una gran marcació de plecs. Aquesta composició és d’estructura més rigorosa, plena de línies i de moviments harmònics.
Passejar per la gal·leria dels Ufizzi a Florència… Tot un plaer.
https://virtualuffizi.com/es/visita-virtual.html
Au revoir Uderzo
Pels amants d’Astèrix, a la Biblioteca de Cabrils en tenim un munt, avui ens ha deixat Albert Urdezo, juntament amb René Goscinny autor de les aventures d’Astèrix.
Visiteu asterix.com/es/.
La Dansa. Henri Matisse
Seguim amb les passejades al voltant dels grans mestres. Avui la vostra Biblioteca us proposa el fauvisme d’Henri Matisse i la seva obra “La Dansa”. Henri Matisse o Henri-Émile-Benoît Matisse (Le Cateau-Cambrésis, 31 de desembre de 1869 – Niça, 3 de novembre de 1954) fou un pintor, escultor i dissenyador francès, que va destacar per un ús característic del color i per un dibuix fluid, brillant i original. Com a dibuixant, gravador i escultor, però principalment com a pintor, Matisse és un dels artistes més importants de l’art modern. Tot i que és considerat com el màxim representant del fauvisme, estil que conreà els seus primers anys, també ha estat aclamat com un dels representants de la tradició clàssica de la pintura francesa.
Primer treballà en un estil acadèmic i, posteriorment, conreà l’impressionisme, el puntillisme, i el fauvisme, del qual fou el cap d’escola; continuà sempre, dins una heterodòxia, fidel al fauvisme. El 1917, inicià una etapa naturalista, de colors clars i lluminosos i d’abandó de recerques. Més endavant, retornà a noves recerques de simplificació, cercant acords cromàtics nous i més força en la línia i el color. Posteriorment, accentuà l’audàcia dels colors forts, per contrast de tons o establint-ne una unitat de color. Vers la fi de la seva vida, practicà tècniques com la dels papiers collés. També practicà el dibuix al llapis i a la ploma. Com a gravador, té més de cinc-centes obres catalogades en diferents tècniques, i il·lustrà importants obres literàries franceses
Passegem per l’Hermitage? Anem, doncs, a Sant Petersburg. hermitagemuseum.org/wps/portal/her
Rubens
Fem una passejada al voltant de la pintura de Rubens? No us perdeu les visites virtuals a les gran pinacoteques del món! Us deixem amb el mestre flamenc. museodelprado.es/actualidad/mul #Cabrils.
